Ací vos deixe la influència que va tenir aquesta gran obra en la seua època.
El valencià Joanot Martorell va començar a escriure el seu Tirant lo Blanc el 2 de gener de 1460, l'acabaria quatre anys més tard; però no va veure mai impresa la seua magnífica obra. L'editor de la segona edició, la barcelonina de 1497, Diego de Gumiel, el publica traduït al castellà el 1511 a Valladolid com a obra anònima i sense que consti el seu origen. Aquest és el llibre que estava a la biblioteca de don Quixot; el capellà, entusiasmat al veure-ho, no només el va salvar de la crema, sinó que li va recomanar al barber que el llegís. És l'obra a la qual li dedica els majors elogis i la que glossa més extensament; li diu al seu amic: "Dígoos veritat, senyor compare, que pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren en els seus llits, i fan testament abans de la seva mort, amb aquestes coses que tots els altres llibres d'aquest gènere no tenen ". El que l'atrau és, doncs, el seu realisme; seus personatges semblen de veritat, de carn i ossos. El capellà és un personatge de Cervantes, i un reflex del seu propi entusiasme per Tirant lo Blanc; no hi ha més que posar el nom del seu heroi, el Quixot de la Manxa, al costat del de l'heroi bretó, Tirant lo Blanc, per advertir que la dilogia del terme Manxa està molt buscada; tant que, per mantenir-la, l'escriptor fa servir "lloc" (i no el seu equivalent "llogaret") a l'inici de l'obra: "En un lloc de la Manxa ...".
Don Quixot, com Tirant, morirà per causes naturals: una escalfor agreuja la malenconia que li produeix la seva derrota i, abans de morir-se, dicta també testament. Un agudíssim mal de costat, que no van poder guarir els metges, havia acabat amb la vida del jove Tirant; en el seu testament, deixa com a hereu al seu nebot Hipòlit, al que veiem per això molt alegre. Don Quixot nomenarà hereva a la seva neboda, però no s'oblida de la mestressa i del seu fidel Sancho, cosa que els consolarà molt.
I hi ha més petjades que mostren l'acurada i entusiasta lectura que va fer Cervantes de Tirant lo Blanc, perquè la mateixa acceptació de la derrota que fa el seu heroi en les platges de Barcelona està recreant la d'un altre personatge esmentat pel capellà: Tomás de Montalbán. Tots dos admeten declarar vençuts tot i la ignomínia que això suposava; a Tomàs no li queda més remei que fer-se franciscà, retirant-se del món; i el Quixot ja no aixecarà cap, el seu llit de mort li està esperant. Però a més el cavaller manxec patirà el mateix dolorós accident que Tirant; i en una ocasió anirà amb un lleuger vestit realment ridícul, tant que ens recorda el risible que també està en roba interior la Viuda Reposada.
viernes, 2 de marzo de 2018
TIRANT LO BLANC
Ací vos deixe un vídeo on apareix la influència que va tenir Tirant lo Blanc en obres tan importants com el Quixot.
TIRANT LO BLANC
A continuació vos deixe la influència posterior que va tenir aquesta obra:
El Tirant blanc dins del Quixot
L’obra de Martorell va escampar la seua fama més enllà de les fronteres de la Corona d’Aragó en gran part gràcies a una referència cervantina carregada de simbolisme.
El famós cavaller Don Quixot de la manxa, esdevingut boig a causa de la lectura compulsiva de llibres de cavalleries, és tractat de ser salvat de la demència per les seues persones més properes amb una estratègia ven peculiar: La crema tota la seua biblioteca de lectures cavalleresques. Així, en el Quixot, assistim a una conegudíssima escena en què el capellà i el barber van fent inventari dels llibres per cremar. En arribar al tirant, el capellà fa una inesperada excepció i contra tot precedent el salva del foc dient: “Por tomar muchos juntos se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quien era, y vio que decía: Historia del famoso caballero Tirante el Blanco. Válame Dios, dijo el cura, dando una gran voz, ¡que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieléison de Montalván, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalván y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Hipólito su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso os digo que merecía el que lo compuso, pues no hizo tantas necedades sino de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho. Así será, respondió el barbero.”
TIRANT LO BLANC
Per altra part per a saber més sobre aquesta obra, vos deixe el tema i les seues característiques:
- TEMA PRINCIPAL:
Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d’armes i d’amor del seu protagonista. Per tant els temes principals que es tracten a la novel·la són les guerres i les aventures bèl·liques de Tirant, així com els seus amors.
Però en la novel·la també hi ha pinzellades d'humor i sensualisme.
-CARACTERÍSTIQUES:
Una característica principal sobre tirant el blanc és que és una novel·la que representa molt amor en moltes formes diferents també té com característiques la lluita contra els infidels i la lleialtat al rei o a l'emperador. Els personatges es comporten amb un aire de sentimentalisme i de lluita, però principalment predomina l'amor amb patiment i amb molts problemes
- TEMA PRINCIPAL:
Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d’armes i d’amor del seu protagonista. Per tant els temes principals que es tracten a la novel·la són les guerres i les aventures bèl·liques de Tirant, així com els seus amors.
Però en la novel·la també hi ha pinzellades d'humor i sensualisme.
-CARACTERÍSTIQUES:
Una característica principal sobre tirant el blanc és que és una novel·la que representa molt amor en moltes formes diferents també té com característiques la lluita contra els infidels i la lleialtat al rei o a l'emperador. Els personatges es comporten amb un aire de sentimentalisme i de lluita, però principalment predomina l'amor amb patiment i amb molts problemes
jueves, 1 de marzo de 2018
TIRANT LO BLANC
Per a saber un poc més d'aquesta obra vos dixe els personatges més importants:
- Tirant lo blanc: un gran cavaller, valent, fort i molt hàbil amb les armes, que planta cara a les situacions més arriscades i perilloses, lluitant a les batalles amb enginy i justícia. És un personatge molt amable i educat, que defensa uns ideals concrets i defensa el seu honor amb totes les seves forces. Però en el terreny amorós es mostra bastant tímid i vulnerable, i sovint aquest enamorament li porta conseqüències a la seva pròpia vida.
- Carmesina: és un personatge d’una gran bellesa amb un sol objectiu, conservar la seva virginitat. Té una bellesa singular , amb la qual Tirant es va enamorar completament d’ella, però de vegades es deixa endur molt facilment per les influències dels altres.
- Diafebus: és un cavaller culte prestigiós i fidel. És amic íntim de Tirant i el seu propi cosí, company d’armes. Es va casar amb Estefania, filla del duc de Macedònia.
- Estefania: donzella de Carmesina i íntima amiga, esposa de Diafebus.
- Emperador: és l’amo de l’Imperi de Constantinoble. Home molt culte i educat, que es preocupa pels problemes de la cort, però no se’n adona del què passa al seu voltant i acaba morint de pena per Tirant i Carmesina.
- Emperadriu: és una persona molt noble i honesta, molt respetuosa amb la gent i molt amable en uns certs àmbits, ja que amaga al seu marit la seva relació amorosa amb Hipòlit.
- Hipòlit: és un personatge bastant insegur amb si mateix, jove, però sense gaire experiència i s’expressa amb un llenguatge culte i ben refinat. Ell mateix va ser qui va declarar el seu amor a l’Emperadriu.
- Plaerdemavida: és amiga de la princesa Carmesina i també la seva donzella. És una persona molt intel·ligent i sincera, que fa tot el possible per ajudar a Tirant en les arts de seducció, per atreure a Carmesina.
- Viuda Reposada: és una persona odiosa, ja que intenta fer impossibles els amors de Tirant amb Carmesina, perquè està enamorada d’ell, i intenta distenciar-los amb enganys.
- Guillem de Varoic: va ser un comte que es va retirar per fer-se ermità. Va conèixer a Tirant quant Tirant anava cap a Anglaterra per fer-se cavaller, aquest personatge no és molt a la novel·la, però ell és el que escolta la història que li explica Diafebus al voltant de Tirant.
- Tirant lo blanc: un gran cavaller, valent, fort i molt hàbil amb les armes, que planta cara a les situacions més arriscades i perilloses, lluitant a les batalles amb enginy i justícia. És un personatge molt amable i educat, que defensa uns ideals concrets i defensa el seu honor amb totes les seves forces. Però en el terreny amorós es mostra bastant tímid i vulnerable, i sovint aquest enamorament li porta conseqüències a la seva pròpia vida.
- Carmesina: és un personatge d’una gran bellesa amb un sol objectiu, conservar la seva virginitat. Té una bellesa singular , amb la qual Tirant es va enamorar completament d’ella, però de vegades es deixa endur molt facilment per les influències dels altres.
- Diafebus: és un cavaller culte prestigiós i fidel. És amic íntim de Tirant i el seu propi cosí, company d’armes. Es va casar amb Estefania, filla del duc de Macedònia.
- Estefania: donzella de Carmesina i íntima amiga, esposa de Diafebus.
- Emperador: és l’amo de l’Imperi de Constantinoble. Home molt culte i educat, que es preocupa pels problemes de la cort, però no se’n adona del què passa al seu voltant i acaba morint de pena per Tirant i Carmesina.
- Emperadriu: és una persona molt noble i honesta, molt respetuosa amb la gent i molt amable en uns certs àmbits, ja que amaga al seu marit la seva relació amorosa amb Hipòlit.
- Hipòlit: és un personatge bastant insegur amb si mateix, jove, però sense gaire experiència i s’expressa amb un llenguatge culte i ben refinat. Ell mateix va ser qui va declarar el seu amor a l’Emperadriu.
- Plaerdemavida: és amiga de la princesa Carmesina i també la seva donzella. És una persona molt intel·ligent i sincera, que fa tot el possible per ajudar a Tirant en les arts de seducció, per atreure a Carmesina.
- Viuda Reposada: és una persona odiosa, ja que intenta fer impossibles els amors de Tirant amb Carmesina, perquè està enamorada d’ell, i intenta distenciar-los amb enganys.
- Guillem de Varoic: va ser un comte que es va retirar per fer-se ermità. Va conèixer a Tirant quant Tirant anava cap a Anglaterra per fer-se cavaller, aquest personatge no és molt a la novel·la, però ell és el que escolta la història que li explica Diafebus al voltant de Tirant.
TIRANT LO BLANC
Per a saber un poc mes de la obra ací vos dixe el argument de aquesta.
Tirant lo Blanc es una de las grandes novelas de la literatura medieval y uno de los títulos que abre el camino de la modernidad literaria en Europa. Para Mario Vargas Llosa, el autor «es el primero de esa estirpe de suplantadores de Dios –Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner– que pretenden crear en sus novelas una realidad el más remoto caso de novelista todopoderoso, desinteresado». Escrita por Joanot Martorell, con la colaboración de Martí Joan de Galba, y publicada en 1490, pronto se tradujo al castellano (Tirante el Blanco) y al italiano. En ella se relata cómo Tirant (Tirante), tras permanecer un tiempo en Inglaterra, donde se adiestra como caballero, regresa a Bretaña. Acompañado del hijo del rey de Francia, decide contrarrestar el asedio que sufre la isla de Rodas de los genoveses y del sultán de El Cairo. Tirant vence también a los turcos, que han invadido Constantinopla, domina el norte de África y Persia, se casa con Carmesina, hija del emperador, y es nombrado César del Imperio. Muere cuando regresa a Constantinopla después de una de sus empresas. Martorell plasmaba así el deseo arraigado en todos los pueblos cristianos de su tiempo de liberar Constantinopla del poder de los turcos.
En la obra se alternan los episodios sentimentales con los guerreros, los pasajes narrativos con los doctrinales y reflexivos, y el estilo solemne con el coloquial. Un lugar destacado lo ocupan el humor, la ironía, las escenas jocosas y la desenvoltura, que a veces raya en la lascivia con que se narran los amores de los protagonistas y de otros personajes de la corte. Todo lo que ocurre en ella entra en el terreno de lo verosímil y creíble, lo que llevó a Cervantes a escribir en el Quijote: «Por su estilo, es éste el mejor libro del mundo».
La traducción de J. F. Vidal Jové fue la primera que se publicó en castellano desde 1511.
Tirant lo Blanc es una de las grandes novelas de la literatura medieval y uno de los títulos que abre el camino de la modernidad literaria en Europa. Para Mario Vargas Llosa, el autor «es el primero de esa estirpe de suplantadores de Dios –Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner– que pretenden crear en sus novelas una realidad el más remoto caso de novelista todopoderoso, desinteresado». Escrita por Joanot Martorell, con la colaboración de Martí Joan de Galba, y publicada en 1490, pronto se tradujo al castellano (Tirante el Blanco) y al italiano. En ella se relata cómo Tirant (Tirante), tras permanecer un tiempo en Inglaterra, donde se adiestra como caballero, regresa a Bretaña. Acompañado del hijo del rey de Francia, decide contrarrestar el asedio que sufre la isla de Rodas de los genoveses y del sultán de El Cairo. Tirant vence también a los turcos, que han invadido Constantinopla, domina el norte de África y Persia, se casa con Carmesina, hija del emperador, y es nombrado César del Imperio. Muere cuando regresa a Constantinopla después de una de sus empresas. Martorell plasmaba así el deseo arraigado en todos los pueblos cristianos de su tiempo de liberar Constantinopla del poder de los turcos.
En la obra se alternan los episodios sentimentales con los guerreros, los pasajes narrativos con los doctrinales y reflexivos, y el estilo solemne con el coloquial. Un lugar destacado lo ocupan el humor, la ironía, las escenas jocosas y la desenvoltura, que a veces raya en la lascivia con que se narran los amores de los protagonistas y de otros personajes de la corte. Todo lo que ocurre en ella entra en el terreno de lo verosímil y creíble, lo que llevó a Cervantes a escribir en el Quijote: «Por su estilo, es éste el mejor libro del mundo».
La traducción de J. F. Vidal Jové fue la primera que se publicó en castellano desde 1511.
JOANOT MARTORELL
Per a saber un poc més qui era el autor d'aquest llibre, ací vos dixe una xicoteta biografía de Joanot Martorell.
Cavaller i escriptor valencià, autor de la novel·la de cavalleries Tirant el Blanc (1490), una de les millors del gènere. Joanot Martorell pertanyia a una família de cavallers bel·licosa i activa. En 1433 apareix citat en un document com a cavaller, i en 1437 es té la primera notícia del seu enfrontament amb Joan de Monpalau, un primer seu que havia deshonrat a la seua germana Damiata al no complir la seua promesa de casament.
Joanot Martorell ho va desafiar a mort i durant vuit mesos van intercanviar lletres de batalla, escrites segons els cànons jurídics i militars del gènere, en les quals es posa de manifest el domini, per part de tots dos, de la prosa i de l'ús de la ironia i el sarcasme. Finalment, en 1438 Martorell va decidir cercar un jutge que els emplaçara per al duel, i ho va trobar en Enrique VI d'Anglaterra, per la qual cosa va emprendre viatge a Londres. Una vegada allí, la trobada es va ajornar, sent més tard resolt mitjançant una suma de florins.
Martorell va aprofitar per a romandre un any en la cort anglesa, on va estar en contacte amb cavallers de tota Europa i va tenir l'oportunitat de dedicar-se a la lectura. Enrique VI li havia deixat un valuós manuscrit que contenia una refundació francesa de la novel·la Guy de Warwich; l'escriptor la va adaptar al català amb el títol de Guillem de Vàroic, intercalant en el mateix episodis del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull.
Al seu retorn, va protagonitzar un nou encreuament de lletres de batalla, aquesta vegada amb el comanador Gonçal d'Íxer, que es va resoldre davant la jurisdicció civil per influència del rei de Navarra. En el Guillem de Vàroic es troben molts elements que apareixen en els primers 39 capítols de Tirant el Blanc, obra mestra de Martorell i peça fonamental en l'evolució de la narrativa europea, que va començar a redactar a València el 2 de gener de 1460 i que no arribaria a concloure. L'obra va ser publicada a València en 1490, i segons consta en el colofó va ser completada per un altre valencià anomenat Martí Joan de Galba.
Cavaller i escriptor valencià, autor de la novel·la de cavalleries Tirant el Blanc (1490), una de les millors del gènere. Joanot Martorell pertanyia a una família de cavallers bel·licosa i activa. En 1433 apareix citat en un document com a cavaller, i en 1437 es té la primera notícia del seu enfrontament amb Joan de Monpalau, un primer seu que havia deshonrat a la seua germana Damiata al no complir la seua promesa de casament.
Joanot Martorell ho va desafiar a mort i durant vuit mesos van intercanviar lletres de batalla, escrites segons els cànons jurídics i militars del gènere, en les quals es posa de manifest el domini, per part de tots dos, de la prosa i de l'ús de la ironia i el sarcasme. Finalment, en 1438 Martorell va decidir cercar un jutge que els emplaçara per al duel, i ho va trobar en Enrique VI d'Anglaterra, per la qual cosa va emprendre viatge a Londres. Una vegada allí, la trobada es va ajornar, sent més tard resolt mitjançant una suma de florins.
Martorell va aprofitar per a romandre un any en la cort anglesa, on va estar en contacte amb cavallers de tota Europa i va tenir l'oportunitat de dedicar-se a la lectura. Enrique VI li havia deixat un valuós manuscrit que contenia una refundació francesa de la novel·la Guy de Warwich; l'escriptor la va adaptar al català amb el títol de Guillem de Vàroic, intercalant en el mateix episodis del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull.
Al seu retorn, va protagonitzar un nou encreuament de lletres de batalla, aquesta vegada amb el comanador Gonçal d'Íxer, que es va resoldre davant la jurisdicció civil per influència del rei de Navarra. En el Guillem de Vàroic es troben molts elements que apareixen en els primers 39 capítols de Tirant el Blanc, obra mestra de Martorell i peça fonamental en l'evolució de la narrativa europea, que va començar a redactar a València el 2 de gener de 1460 i que no arribaria a concloure. L'obra va ser publicada a València en 1490, i segons consta en el colofó va ser completada per un altre valencià anomenat Martí Joan de Galba.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)