Ací vos deixe la influència que va tenir aquesta gran obra en la seua època.
El valencià Joanot Martorell va començar a escriure el seu Tirant lo Blanc el 2 de gener de 1460, l'acabaria quatre anys més tard; però no va veure mai impresa la seua magnífica obra. L'editor de la segona edició, la barcelonina de 1497, Diego de Gumiel, el publica traduït al castellà el 1511 a Valladolid com a obra anònima i sense que consti el seu origen. Aquest és el llibre que estava a la biblioteca de don Quixot; el capellà, entusiasmat al veure-ho, no només el va salvar de la crema, sinó que li va recomanar al barber que el llegís. És l'obra a la qual li dedica els majors elogis i la que glossa més extensament; li diu al seu amic: "Dígoos veritat, senyor compare, que pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren en els seus llits, i fan testament abans de la seva mort, amb aquestes coses que tots els altres llibres d'aquest gènere no tenen ". El que l'atrau és, doncs, el seu realisme; seus personatges semblen de veritat, de carn i ossos. El capellà és un personatge de Cervantes, i un reflex del seu propi entusiasme per Tirant lo Blanc; no hi ha més que posar el nom del seu heroi, el Quixot de la Manxa, al costat del de l'heroi bretó, Tirant lo Blanc, per advertir que la dilogia del terme Manxa està molt buscada; tant que, per mantenir-la, l'escriptor fa servir "lloc" (i no el seu equivalent "llogaret") a l'inici de l'obra: "En un lloc de la Manxa ...".
Don Quixot, com Tirant, morirà per causes naturals: una escalfor agreuja la malenconia que li produeix la seva derrota i, abans de morir-se, dicta també testament. Un agudíssim mal de costat, que no van poder guarir els metges, havia acabat amb la vida del jove Tirant; en el seu testament, deixa com a hereu al seu nebot Hipòlit, al que veiem per això molt alegre. Don Quixot nomenarà hereva a la seva neboda, però no s'oblida de la mestressa i del seu fidel Sancho, cosa que els consolarà molt.
I hi ha més petjades que mostren l'acurada i entusiasta lectura que va fer Cervantes de Tirant lo Blanc, perquè la mateixa acceptació de la derrota que fa el seu heroi en les platges de Barcelona està recreant la d'un altre personatge esmentat pel capellà: Tomás de Montalbán. Tots dos admeten declarar vençuts tot i la ignomínia que això suposava; a Tomàs no li queda més remei que fer-se franciscà, retirant-se del món; i el Quixot ja no aixecarà cap, el seu llit de mort li està esperant. Però a més el cavaller manxec patirà el mateix dolorós accident que Tirant; i en una ocasió anirà amb un lleuger vestit realment ridícul, tant que ens recorda el risible que també està en roba interior la Viuda Reposada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario